Hoje vinha cá para publicar uma foto que não tem descrição possível. Mas mudei de idéia. Fica este fado que tinha pendente, quase canção, de uma beleza também indescriptível. E fica tudo em português, para não te dar trabalho com o tradutor, para perceberes bem ;-) É quase feito para os ilheús... (A foto fica pendente, para algum dia, qualquer dia...)

"De tant en tant, aixeco el cap i miro cap a la porta de l’església. Avui no ha vingut ningú a escoltar la missa i potser, per això mateix, percebo més que mai el batec de la gent. No mentiràs és un dels manaments que ens guia permanentment en la nostra vida. Les grans mentides i les mentides petites. Les que ens permeten viure en les postres pròpies contradiccions. Durant anys mentim per mantenir les nostres il.lusions. Encara que sapiguem que només són això, il.lusions. No ens adonem, que de vegades, seria molt més senzill jugar net, i molt menys dolorós. Però som incapaços d’afrontar la nostra pròpia veritat. Fugim del dolor, mentim, ens refugiem en excuses. Som sers contradictoris, imperfectes, capaços de les accions més absurdes. Només de vegades, quan no tenim més remei, emprenem accions necessàries, valentes, accions que ens marquen per sempre. Ara l’església es buida, la missa no s’ha celebrat. Aneu-vos-en en pau."

 Un mossèn qualsevol

Dulce Pontes - Porto de mágoas

Si tornes

Repetiré el teu nom i el meu també.
Me'ls diré en veu molt baixa, com un prec
o, tal volta, un conjur.
De sobte et sento
molt a prop i el temor m'immobilitza.
Ets dins meu? Et perdré, potser, si em moc?

Em tanca els ulls un calfred i et contemplo
com a través dels vidres enllorats
d'una finestra.
Pren-me tot, si tornes.

M. Martí i Pol

"¿Qué será de mí, ahora que tengo 

toda la sal del mar en la garganta

y estos celos terribles de que el agua

me la robe por siempre?"

take a chance on me...

Conversación de rutina

La vida tiene un precio aquí en Lisboa.

Miserable si quieres, pero dulce.

No podía ser otra la rutina,

el tono melancólico

que va adquiriendo la tarde.

Dentro de un tiempo recordarás, extraño,

estos días de calma y paciencia,

el miedo a estar solo por las calles

sin tabaco, sin rumbo, sin dinero.

Amores que la ciudad te ofrece,

mañana tendrán un aire distinto,

más herido e inútil, más sincero.

Ondulante, este tranvía conduce al río.

Allí nadie te espera ni despide.

Te pones a mirar los barcos

y los ojos te delatan como niños.

M. Escolano

quero ir ao mar

das minhas nuvens...

 "Si no nos entendemos por lenguaje, entendámonos por amor."

 

R. Llull

Saber que hi ets,
com la mar als meus ulls,
encara que no et vegi,
...que allà on els dits s’acaben
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d’amor,
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.

Saber que hi ets,
saber-ho sempre:
i no tenir-ne prou,
i no anhelar res més.

Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l’oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.

Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits,
un a un,
els meus dies.

 

C. Duarte

Musicando...

Último fado

Triste mas linda, muito linda, a última noite em Alfama. Vou ter saudades das tuas ruas molhadas, do cheiro a sardinhas assadas, da brilhante escuridão dos becos e as escadinhas, dos teus azulejos partidos e velhos, das guitarras e as vozes que lá longe se escutam tocar e cantar à vida, ao destino, ao amor, dos fadistas andar de casa em casa, sempre a sorrir, da irremediável saudade que enche-me as veias isto tudo... até me tocar o coração...

Se nada acontece, este vai ser o meu último fado, a minha última aquisição. Os fados são assim: há muitos, centos, milhares de fados, em tudo lado, e quando achas que já mais nenhum te vai surpreender, cá está, mais um, que te abate e mesmo assim, não sabes deixar de ouvir... O dia que eu regressar, vou-te cantar esta valsa porque no fundo, fomos amantes... Entretanto, não peças que a vida te apague do fundo de mim, e reza, reza por mim, Lisboa...